Crec que una de les amenaces de l’actual situació prové dels problemes estructurals del sector, i podríem sintetitzar-la així: donar més valor al ciment que al coneixement. Em refereixo a la baixa productivitat, a la falta d’estímul a la creativitat i a la innovació, a una precària legitimitat social que conviu fatal amb l’especulació i encara pitjor amb la creixent sensibilitat social vers els temes mediambientals i paisatgístics. La I+D no progressa en el sector de l’edificació, llastrada por una concepció industrialista del sistema (d’I+D, vull dir) el funcionament de la qual queda distorsionat pel preu del sòl. Sense oblidar la sobreregulació pública, que remet a una falta de referències internes de qualitat i excel·lència. La antiguitat i persistència d’aquests problemes hauria de ser suficient per què entenguéssim la seva solució com una necessitat ineludible, per què ens plantegéssim seriosament com endinsar-nos a la nova economia. Per això, el COAC impulsa —en col·laboració amb la Generalitat, amb l’Itec, i altres institucions— un ambiciós paquet informàtic per a la redacció i el control dels projectes d’arquitectura, basat en una plantilla compartida però flexible que pot esdevenir un important factor de qualitat. També és un bon moment per millorar els processos i escurçar tràmits. Al COAC tenim molt avançat el nostre projecte -en col·laboració amb els ajuntaments- per oferir al mercat un procés de visat de qualitat basat en la cooperació i en la voluntarietat que permetrà abreujar considerablement els terminis de tramitació de llicències. Segur que n’hi han més, d’idees que vindrien al rescat de l’eficiència i la reducció de costos. Et convido a compartir-les.
